A trossos glaçat, el riu avança tranquil entre la boira i els arbres despullats. El camí, desert, i els horts propers, orfes. D’un hivernacle s’enfila una traça de fum. L’avi Gumersindo escalfa amb llenya els plançons de tomàquets: li agrada fer-los madurar abans que els de cap altre hortolà de la comarca. Trenca el silenci una remor d’ales. Un bernat pescaire, que s’enlaira amb un peix al bec.
La gossa i jo enfilem la pujada del santuari fins a l’entrada del petit cementiri de La Gleva. Els morts en els seus nínxols, ben endreçats, i la vida adormida sota el gebra. Surto d’aquestes cabòries quan m’adono que la Nuka s’ha emmerdat en el fang de les basses.
–Ai, quan la Judith, que ens espera a casa, vegi que la seva gossa s’ha rebolcat –ecs– sobre una cagarada de porc senglar!
Aquell matí d’hivern del 2013 el paisatge d’Osona era el meu present, i la Judith Renart i la seva gossa encara eren vives.
Deixa un comentari