• estudi fotografic blau mari de barcelona (elcumi 101 KB)

    La primera vegada que vaig trepitjar un estudi de fotografia professional va ser el del Sigfrido. Es deia Blau Marí i estava a l’Eixample barceloní. M’hi va portar a la dècada dels anys seixanta l’amic Francesc (Tito) Griñant, que de fotografia i d’art en general en sabia força més que jo. Això no és dir gaire, és clar. Ell era alumne de Belles Arts, mentre que jo, quan hi vaig posar els peus per primer cop, no havia vist mai un laboratori. Ara no és que sigui un bon fotògraf, però aquest és un altre tema. La qüestió que importa aquí és que en aquella petita cambra del pis, potser un antic rebost, vaig aprendre les beceroles del laboratori fotogràfic. Quina màgia tan engrescadora –i més per algú que com jo començava a treure el cap més enllà del meu món del carrer– l’ampliació, la reserva, els líquids de revelatge i el fixat, i la resta de procediments químics!

    En aquell quarto fosc vaig revelar les meves primeres fotos analògiques, fetes amb una Yashica 6×6, amb film de blanc i negre Tri-X, de Kodak, amb el seu típic gra de 400 ASA de sensibilitat. Avui és un mecanisme més que obsolet, fòssil. Però jo he apreciat més aquella màquina de segona mà que cap de les sofisticades càmeres digitals que han vingut anys després.

    Un dia, després d’una llarga sessió amb models –en Sigfrido estava especialitzat en el sector de la moda– em va veure enfocant el teixit de les meves vambes. –Això, això, jugant amb les ombres i les textures. Cal anar més enllà dels paisatges de postal. –em va dir. Com a mínim va aconseguir ensenyar-me que hi ha altres formes de mirar la realitat. Així que una part del que jo he fet a la vida té alguna cosa a veure amb el Blau Marí. Lamentablement, seixanta anys després no en trobo ni rastre, com si no hagués existit mai. D’en Sigfrido tampoc no n’he sabut mai més res. No sé si està viu o no. Ara lamento no haver-l’hi agraït en el seu moment que em deixés fer d’ocupa del seu laboratori, i a canvi de res. O com a molt, d’arreglar-li el pany –sempre he estat un manetes– d’aquella porta pintada tota de blau que donava a un univers –escenari, focus, models, càmeres, laboratori, imatges– nou i apassionant.
    Sigfrido, allà on estiguis, gràcies.

    1960000 Estudi Blau Marí noi de l'armònica flitre (elcumi 102 KB)



  • Una de les novetats d’aquest setembre al tros és l’esclat de la Tecomaria capensis, coneguda popularment com a Bignònia vermella. Al terreny (Vallès Occidental, Catalunya) tenim dos conjunts d’aquestes plantes enfiladisses, o arbustives, que això dependrà de la manera com les podem, i que poden créixer uns quants metres. La de la foto recolza el reixat del mur de separació. Va ser plantada pel sistema de cap cot, però ara en voldria fer plançons mitjançant la tècnica de l’esqueix. Llueix més compacta que la planta mare gràcies al fet que a principis d’any vaig podar una mica les tiges superiors. Potser també gaudeix de més hores de sol i el terra no és tan alcalí com el de la planta mare. Ambdues plantes s’han beneficiat de la intensa pluja que va caure fa poc. I ja se sap que el reg sol ser més superficial i no pot competir amb els grans xàfecs, que deixen el terreny xop i l’aigua arriba millor a les arrels.
    La Tecomaria admet també llocs menys assolellats i, si ja ha tingut temps d’arrelar-se bé, pot aguantar els períodes de sequera. Ara, ja a finals de setembre, observem el ball de les abelles que les freqüenten, i el terra comença a estar encatifat de les flors caigudes. Si tot va bé veurem les seves flors en els mesos entrants.
    Tasques immediates: 1) arrencar-ne un parell amb el seu pam de terra, 2) preparar un parell d’esqueixos, 3) En el cas de la planta mare, rebaixar l’alcalinitat del terra.


  • A trossos glaçat, el riu avança tranquil entre la boira i els arbres despullats. El camí, desert, i els horts propers, orfes. D’un hivernacle s’enfila una traça de fum. L’avi Gumersindo escalfa amb llenya els plançons de tomàquets: li agrada fer-los madurar abans que els de cap altre hortolà de la comarca. Trenca el silenci una remor d’ales. Un bernat pescaire, que s’enlaira amb un peix al bec.
    La gossa i jo enfilem la pujada del santuari fins a l’entrada del petit cementiri de La Gleva. Els morts en els seus nínxols, ben endreçats, i la vida adormida sota el gebra. Surto d’aquestes cabòries quan m’adono que la Nuka s’ha emmerdat en el fang de les basses.
    –Ai, quan la Judith, que ens espera a casa, vegi que la seva gossa s’ha rebolcat –ecs– sobre una cagarada de porc senglar!
    Aquell matí d’hivern del 2013 el paisatge d’Osona era el meu present, i la Judith Renart i la seva gossa encara eren vives.

  • A l’autobiografia Obra inacabada, de Pasqual Maragall, llegeixo una referència al camí que en els anys 70 feien els estudiants per anar i venir de la Universitat Autònoma de Barcelona. M’ha fet recordar aquell paratge de Bellaterra, que aleshores es coneixia popularment com la «ruta Ho Chi Min». En aquell temps va ser l’escenari desgraciat de l’atropellament mortal de tres joves. Viatjaven en un vehicle que va ser esclafat pel tren, en mig de la cruïlla amb la línia del ferrocarril, en un pas a nivell que no estava senyalitzat ni protegit.
    Una de les víctimes es deia Maribel Civil. Era una noia alegre i entusiasta, amb la que jo havia fet amistat abans de marxar a fer el servei militar. Vaig llegir la notícia en el seu moment però no la vaig relacionar amb ella perque el mitjà havia trabucat el seu cognom real.
    Quan el 1973 vaig tornar a Barcelona, un cop llicenciat del servei militar vaig còrrer a casa seva a buscar-la. Veig com si fos avui el replà fosc de l’escala d’aquella finca de l’Eixample barcelonès. La mare, adolorida, em comunica la desgràcia. I jo, amb la sorpresa i el sentiment, no vaig ser capaç d’oferir-li al menys les fotos que havia fet temps enrera a la meva amiga, la seva filla. No ho vaig fer aleshores i ara -tants anys després- previsiblement no servirà de res. Però desitjaria que aquest testimoni ajudés al record d’aquella noia, una altra víctima de la desídia de l’administració d’aquells anys. Un pas a nivell dels Ferrocarrils de Catalunya molt transitat i sense senyalitzar!
    La imatge correspon a una de les darreres vegades que la vaig veure. La Maribel toca la guitarra, al costat de l’amic Paco Losada, i d’una altra noia, a la que coneixíem com la Bubudubu, mig amagada a la dreta, i a qui no he tornat a veure mai més. L’escenari és un foc de camp a l’agost, a la Vall d’Aran, quan tots érem plens de vida i tot semblava possible. Fa d’això gairebé 60 anys.


    Documentació:
    https://ddd.uab.cat/pub/artpub/1974/275389/canigo_a1974m5d11n344p10.pdf
    https://cgtcatalunya.cat/memoriahistorica/cataleg/pdf/ccoo/ccoo_territoris/ccoo_catalunya/luchas_obreras_1973-75/1974/luchasobr_n22_5-74_co.pdf